A quatre potes.
Prosternar-se a quatre potes: ni més ni menys que una renúncia a aquesta vanitat innata de l’espècie; el sacrifici de la verticalitat; aquesta petita mentida bipedestada que ens fa creure els amos d’alguna cosa, i que ens retorna a l’horitzontalitat de l’animal. És curiós com la columna vertebrada, alliberada de la tasca de sostenir un posat, es corba com un arc i modela l’actitud de qui s’ajup. D’exercir el criteri, la defensa o la seva disposició en l’espai, passa a pertànyer a l’atzar i, el més important: a l’altre. Qui es posa a quatre potes es gira d’esquena al món, amb plena consciència, i sosté aquesta ceguesa com qui sosté una copa massa plena, sabent que un moviment en va suposarà que es vessi el seu líquid contingut. És curiós com, en aquesta tessitura, la pell, aquesta antena immensa i ingènua, registra allò que els ulls ja no poden percebre ni allò que les orelles ja no poden escoltar.
T’has posat de genolls sobre la superfície que et sustenta i has descobert, sense cap enrenou ni cridòria, que les teves mans, recolzades i obertes sobre el que sigui que et recolzis, ja no serveixen per a res. Abans potser haurien pogut servir per governar, per signar o potser per assenyalar, però ara només et són útils per sostenir el pes d’un cos que ha deixat de pertànyer-te. Ofereixes l’esquena llançant una pregunta que té una única —i eloqüent— resposta. Els malucs, alçats, evidencien allò que ni la teva boca ni la meva ja no necessiten pronunciar. I el més deliciós és que ningú no t’ho ha demanat amb paraules. Ha estat suficient una mirada i un silenci perquè obeeixis abans de decidir obeir.
Ara només et queda esperar. Diuen que l’espera és la més refinada de les virtuts. Qualsevol sap usar les mans, fins i tot el més maldestre; però ben pocs saben usar el temps. Darrere teu, a una distància que no pots mesurar perquè no t’és permès girar el cap, hi sóc jo, que respiro molt lentament. No arribo a tocar-te, perquè aquesta és la meva manera de tocar-te... per ara.
Saps què és el més terrible, i alhora el més exquisit d’aquesta situació? Que encara no passa res. La teva presència es limita a ser contemplada, i ser contemplada en aquesta postura equival a ser despullada dues vegades: una per la roba que et falta; l’altra per la mirada que recorre, amb tranquil·la possessió, allò que cap mirall no et serà capaç de mostrar de cara.
S’instal·la aleshores el temps de l’aguait, que és el temps propi dels pervertits. Qui l’ha viscut sap que l’instant anterior a allò que ha d’esdevenir és més llarg que l’esdeveniment mateix. S’intueix el que passarà. Aquesta és la paraula: s’intueix. No és resignació ni temor; és esperança, i l’esperança que s’albira a l’horitzó posseeix un gust que cap sorpresa no iguala. La sorpresa és un cop sec; la certesa és una lenta introducció d'aquest mateix gust que et fa salivar la boca.
Alguns invocaran la voluptuositat de l’espera, el suplici dolç de qui es posa en mans d’un altre i no se li concedeix encara allò que se li ha promès. Se li pot afegir el fuet a la pell, però el fons és la suspensió, el tremolor de saber que hom està destinat a alguna cosa i que el destí triga. Altres, des de la seva riba oposada, entenen que la crueltat més refinada és la del temps, no la del cop: que es pot fustigar amb una demora, que es pot posseir algú abans de tocar-lo, només decidint quan. Però tots dos, en el fons, fan al·lusió a l’esquena exposada i a la mà que encara no arriba.
Hi ha alguna cosa obscena en aquesta concòrdia, i aquesta obscenitat és una veritat. La carn vol ser omplerta. Tot el pudor, tota la teva educació, tota la teva cultura erigida s'esfondra en un gest. I la grolleria de la fórmula, la seva brutalitat esmentada amb verb directe, és el que la fa deliciosa. Res no erotitza tant com el moment en què el llenguatge perd els seus adorns i deixa de protegir. Et descobreixes pronunciant en veu baixa, entre dents, amb la boca enganxada al terra, paraules i pensaments que mai no signaries com a teus, i en cadascuna d'aquestes paraules, en cadascun d'aquests pensaments hi ha una petita mort del teu «jo» cerimoniós i un petit naixement del teu «jo» desvetllat, el que només existeix quan ets, precisament, a quatre potes. Amb ell no tens cap rostre que sostenir, cap mirada que suportar, i amb això et redueixes a l'essencial: una escletxa tèbia que ha estat escollida, i l'elecció de la qual la consagra.
Dues filosofies —o dues lleis hauria de dir?— es disputen la teva esquena estesa, i cap no és capaç d'expulsar l'altra. Puc entendre el teu cos a quatre potes com una propietat, una terra conquerida sobre la qual la meva voluntat aliena exerceix el seu dret a sembrar allò que en ella em plagui. O també cabria al·ludir a la possibilitat d'entendre aquest mateix cos —el teu— com un tabernacle, i que qui l'ocupa —tu, sens dubte— ha escollit ser sotmesa en ell amb la lucidesa de la més fervent de les creients. Aquí, a la nostra estança, ambdues mirades hi caben, donant-te la potestat de ser alhora el botí a espoliar i l'ofrena a acceptar, concedint-te el do de ser pell posseïda i devota que ha signat amb la seva pròpia mà —abans de recolzar-la sobre el terra que t'aguanta per sostenir el pes del teu propi cos—, el contracte de la teva servitud.
Aquesta és la part que la crueltat no et pot prendre i que jo, en la meva vanitat, fingiré ignorar: has estat tu qui s'ha posat de genolls. Ningú no t'hi ha obligat. Ningú no t'ha forçat a corbar la columna i a alçar els malucs per formular aquella pregunta que ja té la seva resposta. Ho has fet amb el consentiment explícit de qui sap que el lliurament lliure és més poderós que la pròpia conquesta, i que aquest lliurament voluntari em pertany a mi amb una profunditat que el captiu per la força mai no assolirà. Aquesta és una sobirania que exerceixes, precisament, renunciant-hi.
Jo ho sé; en sóc conscient; i per això t'afligiré amb lentitud.
Em detinc darrere teu, i la meva quietud és, en si mateixa, un acte molt elaborat. Ja es va escriure antany que «el libertí veritable és aquell que ajorna, que administra el seu propi desig com un avar el seu tresor, que fa de l'apetit un art de la contenció i de la contenció una forma superior de la luxúria. Qualsevol bèstia s'abalançaria. El mestre espera. […] Espera que l'orgull es descompongui en petits tremolors irrefutables. Contempla el que té al davant amb una avidesa freda […]. El mira com es mira una fruita madura que encara no s'ha decidit a mossegar i assaboreix la mossegada ja a la boca».
Tu em sents, encara que no puguis veure'm. Sents la meva mirada com una llengua humida i babejant que et llepa sense tocar-te. Potser et repugna la docilitat del teu cos, però l'adores. Detestes aquest mínim gemec que se t'escapa però, tot i així, el consagres. Perquè saps el que ets quan ningú —llevat de mi— et veu: algú despullada de l'enginy i del llinatge, però, sobretot, de la vergonya.
No em sents, però em perceps. Les meves mans, no gaire grans ni indiferents a allò que succeeix davant dels meus ulls, mestresses —això sí—, planen damunt la teva cintura. No és una carícia, tot i que hi ha una gran docilitat en el gest. Els meus polzes s'enfonsen en la carn tova de les teves natges i les obren amb subtilesa, i l'aire temperat de l'habitació besa la part més íntima del teu cos.
Tu què creus, que estic somrient, o potser que he tancat els ulls? Tens aquest dubte? No te'l desvelaré. Saps una cosa? Jo tinc la certesa que tu prems les dents, perquè ja no tens cap altra manera de contenir el crit dins la teva boca. Res en el cos no menteix, i la vergonya de descobrir-se desitjosa davant de qui observa és l'ingredient més car d'aquesta escena.
I aleshores ho notes. És alguna cosa molt més subtil que allò que veritablement esperaves de mi i, en certa manera, resulta una mica més cruel. Sabia que allò que intuïes que succeiria no seria rebutjat per tu, però la petjada que vull imprimir sobre la teva persona, just ara, és només una insinuació, posada sobre el punt exacte on tota la teva atenció ha estat concentrada des que vas adoptar la teva postura. Sents la pell més tendra del meu cos —aquesta carn polida i ardent, brillant i vivaç de sang, desembolicada del seu capoll de seda—, tocar per primera vegada els llavis del teu sexe. I el món s'atura. Però t'asseguro que no només per a tu! Un contacte mínim, gairebé un acte de cortesia, malgrat l'hostilitat escènica del moment. Els teus llavis —inflats, humits, entreoberts— senten el frec d'aquesta suavitat ardent com una boca sent el primer contacte d'una altra boca, amb un estremiment ardu però serè. El que és calent reconeix el que és calent. La humitat del teu desig comença a fondre's amb la primera espurna de la meva excitació, i la teva carn, que se sap feta per rebre, rep la meva carn que se sap feta per ser acollida.
Un frec, res més; com un petó mínim. I, tanmateix, en aquest punt minúscul de la teva anatomia, es concentra ara tot un univers. Sents el batec, sí: aquest batec lleu que no és el teu i que t'arriba a través d'aquest subtil contacte com una segona pulsació, com si un cor aliè hagués vingut a trucar a la porta del teu cos amb els artells dels dits. Els teus llavis s'obren sols, imperceptiblement, amb la cortesia instintiva de l'amfitrió que permet l'entrada a casa seva al convidat esperat.
Jo no empenyo. És el meu darrer entreacte de refinament, la crueltat final de qui ha après que el veritable poder no resideix en la violència abrupta sinó en la seva promesa. Em quedo aquí, amb prou feines fregant-te. Hi ha qui podria anomenar-ho un acte de gràcia, en veure't sense parla, sense alè, tremolant del clatell als turmells, entreveient la dona dreta que vas ser abans de posar-te a quatre potes. Altres en dirien un acte de pedagogia, deixant que el contacte cremi, deixant que tu, que ja has dit tot el que tenies per dir, aprenguis què és desitjar allò que encara no arriba. I en aquest infinit petó entre les nostres intimitats carnals, dins la foscor tènue de l'alcova, amb el bategar del teu cor colpejant-te les temples i la certesa, deliciosa i insuportable, del que vindrà després, et vas endinsant al llindar on els anhels, per un segon, en tenen prou de si mateixos, i on tota la vida, tota la culpa, tota la dignitat i tot el prec caben, sencers, en aquest lleu contacte.
Així és estar a quatre potes. Anhelar el cop, i témer que no arribi; anhelar la profunditat, i témer el que es farà amb tu. És l'acceptació joiosa de ser destí d'un altre, d'haver renunciat a conèixer el moment, i en la ignorància del qual resideix tota la felicitat. És un sí perllongat al llarg de tot el dolç dolor de la impaciència, un abandó que despulla i ennobleix, i una forma paradoxal de lucidesa.
I ja, un cop travessat aquest llindar, arribarà el moment en què la cruesa es declari legítima hereva de tota l'espera pacient… a la qual has estat sotmesa.

Comentaris
Publica un comentari a l'entrada