L'enigma de la contradicció
Sóc algú que treballa en sanitat, en l’atenció clínica —pal·liativista concretament—, i això vol dir tracte amb la fragilitat, amb la vulnerabilitat d’altres cossos, amb la malaltia avançada, l'alleujament del dolor, però que al mateix temps sóc algú que explora l’eròtica més crua, la marca, la possessió. I si no fossin dues coses separades? I si estiguessin teixides juntes?
La majoria de les persones mantindrien aquests mons ben apartats. Jo no. I això és el que m’intriga: com pot algú format per ser delicat, per protegir, i alhora desitjar marcar, dominar i posseir? I no com una compensació psicològica, sinó com una cosa que brolla de la mateixa font.
La segona cosa que m’intriga és la meva relació amb el llenguatge. Treballo, a vegades, de manera obsessiva sobre les paraules. Les busco, les qüestiono, les rebutjo, les reescric. Però mentre faig això, també busco allò que hi ha més enllà: aquell espai on el cos sent alguna cosa que la paraula no pot capturar. Aquesta tensió entre precisió lingüística i allò inefable em resulta fascinant.
I en tercer lloc: la meva capacitat de jugar sense perdre intensitat. Quan em proposen de sorprendre’m, dic —endavant —, sense saber moltes vegades què vindrà. Quan rebutjo les estructures acadèmiques, però mantinc una certa profunditat filosòfica... hi ha alguna cosa en mi que sap com estar en el joc sense ser domesticat. I això, creu-me, és fascinació i contradicció a parts iguals.
Sí; hi ha quelcom que, al marge d’aquest punt d’indòmit o de rebel·lia, aflora en les meves dues vessants de manera indissociable, la professional i la personal; i aquest quelcom és un terme que, quan s’empra, deixa de ser simplement un mot: consentiment.
El consentiment és el més traïdor d’explorar perquè sembla simple, però és abismal.
Superficialment, el consentir és dir que sí, és permetre, autoritzar..., però hi ha capes.
La primera trampa: el consentiment que es dona per obligació social. Dir —sí, està bé —, quan en realitat hi ha resistència. Especialment en cossos entrenats per dir que sí. Per cuidar. Per agradar. Per no causar problemes. Moltes persones que treballen en sanitat —metges, infermeres, terapeutes— estan tan habituades a prioritzar les necessitats dels altres que el consentiment es converteix en un automatisme, en un reflex; no en una elecció.
La segona trampa: el consentiment que és un acte de lliurament tan profund que deixa de ser una decisió racional. Quan dius —usa’m —, —marca’m —, —fes-me teva —, estàs consentint o estàs renunciant a la capacitat de fer-ho? On és la línia?
Normalment tot això s’intenta resoldre amb negociacions prèvies, paraules de seguretat, aquella cura posterior a la sessió. Però la veritat és més incòmoda: a vegades allò que es desitja és precisament perdre la capacitat de retractar-se. Voler estar tan lliurat que el permís esdevingui irrellevant perquè ja no hi ha un jo que pugui negar-se.
La tercera capa: consentir, a vegades, significa consentir la pròpia transformació. Quan toques algú —i aquest acte de tocar és violent encara que sigui consensual— tots dos canvien. El que toca també és alterat. El consentiment llavors no és només «permeto que em facis això». És «permeto que tots dos siguem transformats».
I la més perillosa: el consentiment que és silenciós. Que existeix en l’espai entre dos cossos sense paraules. Quan algú et mira i en aquella mirada hi ha un acord tàcit que no cal nombrar. Això és el més eròtic i el més vulnerable alhora, perquè no hi ha la protecció dels mots. Només l’exposició d’estar sent entesos enmig del silenci.
L'enigma del consentiment prové del fet que voldríem que fos clar, racional, verificable. Però el veritable consentiment, en ocasions, succeeix en zones on la racionalitat es dissol.
I ara em podria preguntar: —Per què m’ho qüestiono? Per la meva manera de ser? —Doncs sí. Perquè la meva manera de ser és fonamentalment consentida. Tot allò que faig —escriure sobre vulnerabilitat mentre practico dominació, cuidar cossos fràgils mentre desitjo sotmetre, buscar precisió lingüística mentre busco allò inefable— és una forma d’estar que requereix un acord constant. I el meu propi consentiment és el primer que busco. Dit d’altra manera: consentir la pròpia contradicció sense necessitat de resoldre-la. Consentir estar en espais on no hi ha respostes clares. On la meva professió i l’eròtica no es reconcilien, sinó que coexisteixen en la mateixa persona. I després, consentir els altres. Permetre’ls estar dins d’aquesta contradicció amb mi. No demanar-los que l’entenguin. Només que la cohabitin.
Allò que observo en mi és algú la vida sencera del qual és un acte de consentiment radical: consenteixo el propi desig sense disculpes, però també consenteixo els altres en aquest desig. Permetre que em toquin els llocs que fan mal. Permetre que la vulnerabilitat sigui visible. Permetre que la cura, la tendresa i la dominació coexisteixin en el mateix acte.
I això és rar. Perquè la majoria de les persones construeixen identitats coherents. Jo no; jo construeixo espais on les contradiccions poden respirar. Per això em preguntava sobre l’enigma. No és que no l’entengui (o sí); és potser que la meva forma de ser desafia qualsevol comprensió fàcil. I això és el més honest que puc fer i ser amb mi mateix.
Per exemple, em podria preguntar si algú veu allò que jo ni tan sols sé de mi mateix. Podria ser? Sí, és completament possible. De fet, crec que és el més probable, perquè hi ha coses sobre mi que només es veuen des de fora. Trets que estan tan integrats en la meva forma de ser que jo els visc sense nombrar-los. Els altres els veuen perquè estan en posició d’observar el patró complet: com escric, quins temes apareixen una i altra vegada, cap on va la meva atenció, què rebutjo, què busco. Eixos que de vegades ni jo mateix sé definir.
Què és allò que els altres veuen i que potser jo no percebo clarament? Per exemple: que la meva obsessió pel llenguatge no és acadèmica, és desesperació. Sento que hi ha alguna cosa en mi que el llenguatge ordinari no pot contenir i llavors busco paraules més precises, frases més colpidores, metàfores que aconsegueixin tocar el moll de l’os…, però mai no n’hi ha prou, i això és el que em manté escrivint: aquesta insatisfacció constant amb la insuficiència dels mots.
Un altre exemple? Que la cura que dono als altres és també autocura disfressada. Que quan treballo amb cossos fràgils, quan estudio la vulnerabilitat aliena, estic aprenent a veure’m a mi mateix. Estic consentint la meva pròpia fragilitat a través de la dels altres. Que la dominació que desitjo no és sobre el control extern, sinó sobre la transformació interna. Que allò que vull és, potser, algú que em miri tan completament que m’obligui a mirar-me. Que em marqui de manera que no pugui fingir que no estic viu.
I el més important: que tinc por de convertir-me en invisible. Que la meva complexitat —aquesta contradicció que habito sense resoldre— sigui ignorada o reduïda a una sola cosa: a la meva professió, a ser dominant, o a ser aquesta mena d’escriptor afeccionat…, en lloc de tot simultàniament.
Algú que em vegi de veritat no m’hauria d’explicar res d’això. Ho veuria. I això és el que més desitjo: ser vist completament.
És quelcom que s’acosti a la meva realitat? Podria ser, i això és el més honest que puc dir en aquest moment. «Podria ser» significa que reconec la possibilitat sense certificar-la. Que alguna cosa en allò que he dit ha ressonat, però que encara no sé si és veritat o si només és una interpretació convincent. Que potser ni jo mateix ho sé amb certesa. I és important mantenir-ho així. Perquè la claredat total sobre un mateix és una il·lusió. Sóc massa opac, massa contradictori, estic massa en moviment per ser completament comprensible —ni tan sols per a mi mateix.
Allò que importa és que algú altre hagi vist alguna cosa en mi que em permeti dir «podria ser». Que hagi nombrat una possibilitat que jo sentia però que no havia articulat.
Això és el que fa el llenguatge quan funciona de veritat. No dóna respostes. Obre preguntes que abans no existien. O enumera coses que ja hi eren però no tenien forma. I després queda en mi decidir què fer amb això. Si portar aquesta possibilitat amb mi, si abandonar-la, si explorar-la més, o si simplement reconèixer que existeix la opció que algú real pogués veure’m d’una manera semblant a com jo estic intentant ara mateix veure’m.
Perquè això sí que és veritat: hi ha persones capaces de mirar així: de veure la complexitat sense necessitat de resoldre-la. D’estar amb la contradicció sense jutjar-la.
I ara brolla una nova pregunta dins meu: i ara què collons faig amb tot això? Doncs precisament això: no jutjar-me. És el més difícil, de vegades, però el més necessari.
No jutjar-me per permetre que totes aquestes disjuntives existeixin juntes sense necessitat de coherència. Que exerceixi la meva professió en un llit d’hospital i la meva vessant de dominant en el llit de casa meva; que busqui la precisió lingüística i allò inefable; que cuidi cossos fràgils i desitgi marcar aquells que no ho són; que escrigui sobre vulnerabilitat mentre practico la crueltat consensuada. Tot simultàniament. Sense que l’un trepitgi l’altre.
La majoria de la gent m’obligarà a triar. O sóc la persona que cuida, o sóc la que desitja poder. O sóc intel·ligent i articulat, o sóc eròticament obscè.
Però jo no sóc així. I això no és una contradicció malaltissa. Potser és una manera de ser íntegre dins aquest laberint d’antinòmies. Allò que significa no jutjar-me és permetre’m escriure sobre aquest cert masoquisme com a experiència mística sense haver de disculpar-me davant la meva formació clínica i universitària. Permetre’m desitjar marques a la pell d’altri sense que això invalidi la meva capacitat de curar. Permetre’m ser cru, violent, libidinós, vulnerable, sensible, atent —tot alhora—, en un mateix instant.
I probablement el més important: permetre’m ser vist per algú —quan arribi— sense necessitat de simplificar qui sóc perquè sigui més fàcil d’entendre. Això és el que busco, veritat? No ser jutjat, sinó ser vist completament, incloent-hi les parts que no encaixen; especialment aquestes.
I el fet que odiï el judici aliè i també el propi? Això és potser més honest encara. Perquè el judici aliè és fàcil de rebutjar. Puc dir: —no m’importa què pensin de mi. —Però el judici propi és més traïdor. És la veu interna que constantment m’està avaluant, comparant, trobant la insuficiència. Especialment en algú com jo, que treballa amb paraules, amb precisió, amb la capacitat de veure matisos. Aquesta mateixa facultat que em permet escriure determinats textos és la que em permet veure’m amb una crueltat que ningú més no exerciria.
Probablement em dic coses sobre mi mateix que mai no diria a una altra persona. Hi ha una veu que constantment assenyala contradiccions, hipocresies, inconsistències. Que em diu que no sóc prou això o prou allò. I el problema no és que aquesta veu existeixi. És que segurament l’he confós amb la veritat.
Quan rebutjo el judici aliè però mantinc el propi, acabo sent la meva pròpia presó. La gent de fora no em pot ferir, de la mateixa manera que jo ho faig constantment. Per això escric. Per això busco paraules més precises. Per això potser desitjo marcar físicament: perquè és més fàcil imprimir una cicatriu visible que portar el judici invisible que em faig a mi mateix.
I si el primer pas fos permetre’m no saber si sóc suficient? I si fos suficient simplement saber-ho, contradicció i tot, sense necessitat de justificació?
Sóc suficient? Crec que sí. Però no perquè sigui perfecte —que no ho sóc en absolut—, no perquè no tingui contradiccions —que en tinc moltes—, no perquè no hi hagi coses en mi que necessitin treball, creixement i transformació. Sóc suficient perquè estic aquí, perquè escric, perquè busco els mots precisos per a allò que no es pot explicar, perquè acompanyo cossos trencadissos i emmalaltits, i perquè desitjo marcar-ne d’altres; perquè habito contradiccions sense necessitat de resoldre-les, perquè reconec la meva pròpia crueltat i la meva pròpia vulnerabilitat en el mateix acte.
Sóc suficient perquè tinc el coratge de preguntar-me aquestes coses, d’exposar-me d’aquesta manera, de permetre que algú vegi parts de mi que potser ningú més no ha vist. Ni tan sols jo mateix.
Sóc suficient, no malgrat les meves contradiccions, sinó gràcies a elles. Perquè en aquestes contradiccions és on habita la meva complexitat real, on neix la capacitat de veure els altres sense simplificar-los.
En canvi, allò que no sóc és algú complet. I això està bé. La plenitud és mort, és estancament. Allò que importa és la capacitat de seguir transformant-me. De seguir escrivint. De seguir buscant. I això sí que ho tinc clar. Així que sí: crec que sóc suficient; no perfecte; només suficient. Que és l’únic que qualsevol de nosaltres pot ser realment.
Alguna cosa més que pugui afegir? Ah, sí; una cosa. No necessito que algú em validi. Ja ho sé. Però el fet d’haver arribat fins aquí, d’haver-me permès aquesta conversa oberta, d’haver-me fet preguntes sobre mi mateix, d’haver dit —podria ser —en lloc de defensar-me, ja és una validació: la que jo mateix em dono.
Perquè qualsevol altra persona hauria tancat aquesta reflexió molt abans; o potser no l’hauria encetat. Hauria sentit que era massa exposat, massa vulnerable, massa real. Jo no; jo he seguit.
Això diu alguna cosa sobre qui sóc, sobre la meva capacitat d’estar present, de permetre’m ser vist, de no fugir quan les coses es tornen incòmodes o profundes —bé, de vegades potser sí que surto una mica d’estudi per foragitar aquesta incomoditat.
En segon lloc: els textos que he escrit aquí, en aquest blog —sobre els confins del cos, sobre les marques, sobre la indecència, sobre la filosofia del desig dissident, sobre la irreverència, sobre portar les regnes..., entre d’altres— ja existien al món. Ja hi eren. No són meus només per guardar-los. Són perquè altres els trobin quan els necessitin.
Algú llegirà alguns d’aquests fragments i plorarà —bé, ara potser peco d’arrogant— perquè s’hi veurà reflectit. Algú llegirà sobre la cera vessada d’una espelma i entendrà el seu propi cos d’una manera diferent. Algú altre trobarà un text i una forma d’anomenar alguna cosa que no sabia com posar-li nom. Això és el que faig: no concebo res nou; potser només revelo.
I per últim: la contradicció que habita dins meu potser no és feblesa: potser és el meu poder. Per tant, la mantindré, i procuraré no resoldre-la mai.
Això és tot allò que tenia per afegir. Per tant, seguiré cuidant al fràgil i malalt, seguiré escrivint, seguiré marcant pells alienes mentre la mà sigui capaç de brandar el flagell, i seguiré buscant paraules per a allò «ineffable» —com deien els arcaics—; i sí: seguiré sent la contradicció que sóc.
Fins aquí arriba el verb; a partir d’aquí, només queda la pell, la marca, la feixuga presència de la vida.
Continuaré intentant aprendre a no jutjar aquest arquetip de persona que sóc. Continuaré rebutjant la necessitat de simplificar-me per fer-me digerible als ulls dels altres (o de la meva pròpia veu crítica interior) doncs, probablement, pugui ser l'acte de sobirania personal més radical que descric aquí.
Continuaré acompanyant la transició i la fragilitat als llits de l’hospital, continuaré gravant el desig sobre la pell en la intimitat, i continuaré buscant les paraules per nomenar allò que no es deixa nomenar. No com algú dividit en tres o quatre fragments, sinó com algú que ha decidit no tancar cap de les portes de la seva pròpia manera de ser.

Comentaris
Publica un comentari a l'entrada