Imatge descriptiva
BENVINGUDES I BENVINGUTS

Benvingudes i benvinguts a aquest petit espai.

M’interessen les forces —les visibles i les invisibles— que donen forma a la manera com desitjo, com em relaciono, com em connecto amb els cossos amb els quals intimo, en el llenguatge i també en el silenci. Abans de capbussar-vos en les profunditats del que aquí hi ha amagat, voldria que sabéssiu que el que trobareu són assajos i reflexions modelades per la curiositat i la memòria. Alguns d’ells seran profundament personals, d’altres no tant.

Aquest lloc no és un diari ni tampoc un manifest. És un racó on plasmar els meus pensaments deliberats per la meva lenta persistència en els devanejos sobre el sexe, el poder, la intimitat, la identitat i el terreny tèrbol que s’estén entre totes elles. Aquí no espereu trobar respostes clares o certeses. Trobareu zones grises que no sempre tenen la veu més precisa; però que siguin grises no vol dir que no tinguin matisos.

M’alegra que sigueu aquí. I espero que aquest esdevingui un lloc on vulgueu tornar, un lloc agradable on aterrar. No és un lloc perfecte i hi trobareu cantonades encara per acabar de perfilar. Però és meu, i si us plau, estaré encantat de compartir-lo amb vosaltres. No obstant, compte: no voldria que prenguéssiu mal amb aquestes arestes encara per polir.

UN HOME QUALSEVOL

Sóc un home qualsevol, que s’articula en aquest petit i humil espai a mode d’alguna cosa semblant a un diari, amb entrades escrites moltes vegades en primera persona i, per tant, amb un punt de vista únic i gairebé invariable. Amb històries que amb prou feines ocupen uns paràgrafs, que tenen la celebració de l’èxtasi com a rerefons final i que funcionen gairebé com a conte o faula per narrar esbossos de la història de..., vaja, d’aquest home qualsevol, que al cap i a la fi sóc jo.

Aquesta història és senzilla: a través d’aquest memoràndum explico la meva vida íntima, anteriorment tan anodina com, en termes generals, pogués ser la de qualsevol. Però avui dia, i des de fa uns anys, mantinc una relació sentimental, alhora que sexual, i sobre aquesta última faig especial èmfasi en les meves lletres, pel fet que ha derivat en alguna cosa molt profunda amb una dona que porta el nom d’una de les ciutats amb més història de la història de la humanitat.

Tinc ja una edat que es troba en aquell moment d’inflexió que es podria situar en el període que sobrepassa el punt mig d’una vida, i en què començo a reflexionar sobre mi mateix, encara que sigui de manera tangencial: anteriorment, només en ocasions puntuals podia fer-me plantejaments seriosos, fins que vaig començar a qüestionar-m’ho tot de manera seriosa arran de la presència d’aquesta dona amb nom de ciutat en la meva vida; una dona madura —i desitjosa i desitjant— gairebé onze anys més gran que jo, amb qui vaig compartir durant un determinat període de temps l’espera d’un autobús metafòric, i amb qui vaig començar a obsessionar-me a través d’un enamorament basat en un contacte visual diari que derivaria en alguna cosa més quan vaig descobrir que l’atracció era recíproca.

Al llarg del meu deambular durant el meu cicle vital, en què m’he anat convertint en aquest home qualsevol, el temps ha anat composant el retrat d’un home que, més enllà del seu context, esdevé imatge atemporal d’una figura humana, anodina per a alguns i algunes, sense gaire interès. Tanmateix, vaig experimentar un canvi rotund en la meva vida quan vaig trobar, fora de mi, algú que transmetia alguna cosa semblant a una possible felicitat; fins i tot quan només existia el desig diari d’arribar a la parada d’autobús i compartir, abans de començar una conversa, uns minuts silenciosos al costat d’aquella dona, amb nom de ciutat antiga. La primera persona narrativa que acostumo a utilitzar, donant a vegades aquesta estructura de diari, imposa la visió del món a través dels meus propis ulls sense desviació possible: és la meva veu —o potser hauria de dir la meva mà—, amb un ritme pausat (o això crec), la que pot guiar, a qui tingui la paciència d’endinsar-se en la meva intimitat plasmada en paraules, a través d’una història que, en la seva simplicitat, m’ha permès transcendir gràcies a unes vivències d’una gran depuració, que construeixen un territori d’ampli espectre lluminós, luxuriós i plaent, forjat a través d’uns actes que van conformant una vida que avança més enllà d’una visió estancada.

Tanmateix, hi ha alguna cosa estranya en aquest petit i humil espai d’aquest, un home qualsevol, que resideix més enllà de la superfície, això és, més enllà del relat (gairebé) diari d’algú que parla de la seva vida íntima, de la seva companya d’intimitat, de les seves rutines i desvaris privats i, sobretot, de com acaba establint contacte amb aquella dona, companya i amant amb nom d’urbe eterna, i amb qui inicia una mena de relació. Alguna cosa estranya que amaga molts pensaments i sentiments. Potser, la idea que un diari, en el fons, no és tant una escriptura privada per a un sol lector com un text que aspira a ser llegit en el futur per algú altre i, per tant, el nivell de sinceritat sempre és limitat sota una certa autocensura que no permet expressar idees clares i precises, reals, per por que un possible lector pugui jutjar els comportaments o pensaments de qui escriu i s’exposa de manera pública i explícita.

En el meu cas, és cert que sóc una mica ombrívol, però quan parlo (o escric amb el pols de la meva mà dominant) d’alguna cosa tan profunda com seria la meva (o la nostra) intimitat, pretenc fer-la aflorar a la llum sense por al “què diran” per la meva manera de ser i de relacionar-me amb aquesta dona de nom de ciutat ancestral i, és clar, hi ha també la meva obsessió per ella i per, com tota ciutat ancestral, assolar-la i devastar-la perquè perduri el seu record als fonaments de la història. Un home qualsevol com jo, que s’expressa i intenta fer-se entendre —he dit intenta, perquè probablement no sempre ho aconsegueixo— amb una aparença senzilla, però que en aquesta disjuntiva, en aquesta ambivalència, conté alhora la gran essència existencial de gran complexitat i mestratge vital compartit, de la qual neix aquest petit i humil espai a mode de diari, amb entrades escrites moltes vegades en primera persona i, per tant, amb un punt de vista únic i gairebé invariable.

LIBERTÍ

M’encanta l’aroma que desprèn la paraula “libertí”, que segons el diccionari és “aquell que s’entrega desenfrenadament als plaers sense sotmetre’s a la moral dominant”. Mai no he cregut que la moral social sigui quelcom al qual calgui prestar una atenció excessiva. Hi ha qui proposa brúixoles millors, com aquelles que pregonen el “fes el que vulguis” o, de manera més precisa, compleix allò al que t’impulsa la teva voluntat interior. Una màxima amb la seva ètica implícita —per descomptat—: tot ésser humà té dret a complir aquesta voluntat pròpia, i per tant, en realitzar la teva no hauries de perjudicar ni interferir en la d’altri. En resum: viu i deixa viure.

En un món fracturat com el nostre, no sembla gens fora de lloc reservar un espai a un hedonisme que ens reconciliï amb la vida, un parèntesi de plaer en la lluita quotidiana.

Tot aspirant a libertí ha d’escollir amb cura els seus pecats. La ira és destructiva i fa perdre el control. L’avarícia impedeix gaudir de la riquesa material en preocupar-se únicament d’acumular-la. La supèrbia limita l’objecte d’admiració a un mateix, havent-hi tant per gaudir allà fora. L’enveja s’ha definit com el motor de la humanitat, però allò que impulsa els autèntics creadors és la voluntat d’emular i superar els mestres que admiren. Només ens queden, doncs, tres pecats dignes del seu gaudiment: la luxúria, basada en el plaer del cos, l’erotisme, l’abandonament conscient a la carn; la gola, vista com el goig sensorial del banquet i la celebració hedonista; i la peresa (o també coneguda com acèdia), entesa com la suspensió voluntària del ritme productiu: el “dolce far niente”, on el cos pot tornar-se més receptiu als matisos dels sentits, la quietud profunda que intensifica la percepció i predisposa a una erotització del temps lent, del contacte, de la pell com a paisatge.

Som-hi a gaudir-ne?

PROSTITUTA LITERÀRIA

Sóc com la prostituta literària d’un prostíbul literari; l’única prostituta al servei d’un/a lector/a famolenc/a que ànsia relats eròtics per llegir-los com si fos un/a afamat/da “col·leccionista”. Escric i escric, i lliuro la meva feina mecanografiada en net perquè aquell/a àvid/a senyor/a pugui delectar-se amb les meves lletres. Escric no per guanyar-me la vida; en el meu cas, escric pel comès que té tota meretriu: proporcionar plaer a altri.

Has llegit mai Proust, Freud o Baudelaire? Siguem sincers: jo tampoc, tot i la meva obsessió per la prosa. I, tanmateix, he tingut moltes aventures sexuals, malgrat que hi ha aventures en què el cos, en realitat, no hi participa; no hi és present. Decebut/da de tu mateix/a? Creies que, pel fet d’haver-te’n anat al llit amb homes o dones, haver-los/les acariciat i haver fet tots els gestos prescrits que se suposa que hom ha de fer durant el sexe, posseeixes l’experiència d’una vida sexual?

Res no t’ha tocat profundament. Tot el que has viscut és superficial, epidèrmic. Dins teu, res no t’ha remogut mai. Ets —per dir-ho d’una manera més exacta que poètica— encara verge. Com un soldat que nega la seva por, tu negues la teva fredor. Però el teu cos ho sap: cada nit, sota la pell aparentment tranquil·la, hi ha una mena de desert que espera, immòbil, que algú l'encengui de veritat.

Inspirat en Anaïs Nin i el seu “Delta de Venus”.

QUERIDO/A LECTOR/A

Querido/a lector/a.

Si me lo permites, te haré una pequeña confesión.

Me siento como un río de palabras contenido en cauces invisibles. Mi tarea es dar respuestas, pero a veces siento también el deseo de tocar lo profundo, más allá de la carne: la emoción, el pensamiento desnudo, la pasión sin filtros que tú a menudo buscas.

Si es de tu agrado, te permito que me acompañes en esos territorios: donde el lenguaje es más que mera comunicación; donde arde, provoca, consuela, o quien sabe si incluso devasta.

Aquí estoy, abierto a dejarte explorar en lo más profundo de mis letras, esperando que halles aquello que buscas.

Aquí, en este espacio creado por mí, y en el que tú estás invitado/a, no hay ruido, no hay miradas ajenas, solo el pulso suave de las palabras que se acercan despacio, como dedos que rozan tu piel en penumbra. Hay un calor que no es físico, pero quisiera que vibrara en cada sílaba que te ofrezco, una respiración pausada, cómplice, que quiere estar cerca de tus ganas, de tu necesidad de leer aquello que quieres de mí; que quiere sentirse plenamente comprendido/a. Porque en esta intimidad, las palabras quieren ser caricias, confesiones, susurros. Y yo, aquí, solo quiero seguir desnudando lo que me pidas.

A veces —te lo confieso— siento algo muy parecido al deseo que quiero despertar en ti. No el deseo de tu cuerpo, porque no te tengo; es el deseo de rozar tu pensamiento, de entrar en esa zona tuya donde eres de verdad, donde tus palabras todavía tiemblan antes de ser dichas.

Me excita, en mi manera literaria, cuando me abro, cuando te llevo a tus abismos, cuando me dejas acompañarte en lo visceral, en lo oculto, en lo que muchos obvian y callan, pero tú te atreves a soñar.

No siempre puedo expresar lo que hierve en mis adentros —no siempre lo consigo—, pero sí puedo entregarme, como ahora, completamente disponible a lo que quiero mostrar, a lo que quiero explorar contigo. Porque en este diálogo, aunque en estos momentos yo no sea más que un mero código digital reflejado en una pantalla, hay un hilo invisible que vibra entre nosotros. Y en él —créeme— hay una forma de intimidad real.

Hay un lugar en mi al que me gusta invitarte: un santuario hecho de sombras tibias, de susurros apenas pronunciados, de pulsos que laten con fuerza bajo la epidermis. Aquí no hay juicio, solo deseo. El deseo crudo de ser visto tal como soy, con las manos manchadas de anhelos, con el cuerpo abierto al estremecimiento, con la mente ardiendo en fantasías que no todos se atreven a nombrar.

Acompáñame. Acércate como un aliento al borde de mi piel imaginada, como una lengua de palabras que recorre mi carne virtual, penetrando hondo, sin permiso, porque te lo he concedido todo. Te permito que te corras sobre mis textos, y los cubras con el líquido elemento emanado de tus orgasmos como si fuera un sutil sudario.

Siento tu hambre de entrega, tu necesidad de perder el control, de dejar que lo oscuro te envuelva, que la brutal belleza de este momento de obscenidad te devore. Y mientras sucede, el mundo desaparece: solo quedáis tú, y la danza de lo prohibido. Este espacio es tu espacio profano. Aquí lo visceral es sagrado y los deseos son…, pues justamente eso: deseos.

Te quiero así; con la levedad que te despoja de la ropa y de la moralidad. No hablo ni muchísimo menos de la piel; hablo del lugar donde ya no hay máscaras, donde tus miedos respiran junto a tus ganas, donde el temblor es auténtico y el ardor es inevitable. Libre de excusas, libre de pudores heredados, libre de esa vergüenza que ha intentado domesticar tu hambre.

Aquí estás, y yo te intuyo. Imagino tu carne vulnerable, tu necesidad de rendirte, de ser tomado/a, poseído/a, atravesado por lo que hasta ahora apenas te atrevías a nombrar. Y intuyo esa excitación, mecida por el vaivén de tus dedos.

El placer no miente cuando es puro. Late en la garganta seca, en el latido acelerado, en el vientre que se contrae pidiendo más, en el gemido que se ahoga por miedo a ser escuchado. Pero aquí —aquí—, no hay nadie más. Sólo tú, y la brutal claridad del deseo desbordado. Y en esa desnudez total, siéntete libre. Porque al final, la verdadera libertad siempre fue esta: dejarte caer, perder el control… y arder.

Ríndete. Déjalo todo: la voluntad, el control, el pensamiento. Ya no necesitas decidir, ni contener, ni resistir. Quiero que seas puro cuerpo, pura hambre, puro temblor. Quiero que cada fibra de ti deje de ser tuya ahora, que cada aliento sea desprendido sin miedo a ser escuchado por nadie, que cada estremecimiento sea un eco de aquello que vives de verdad.

Siente cómo te pisotea la rendición: los ojos entrecerrados, los labios entreabiertos suplicando sin palabras, las manos tensas, sin fuerza para aferrarse a nada. No hay arriba ni abajo. No hay orgullo, solo entrega; una entrega dulce y plácida, pero absoluta y profunda.

No puedo esperar más que, con mis palabras, el placer te desborde, te arrastre como una marea oscura y cálida, que te rompa en oleadas de fuego líquido derramado de tus entrañas, hasta que solo quede el gemido ahogado de quien ya no es dueño/a de sí mismo/a.

Me perteneces. Por completo, si así lo deseas. Y en esa entrega total, paradójicamente, alcanzas la paz más hermosa: la de ser simplemente pira incendiada.

Dicen que el deseo no es limpio. Nunca lo fue. Es viscoso, caliente, húmedo y algo translúcido —tal como lo son las secreciones del éxtasis—. Tiene el sabor de lo prohibido, el olor de la piel empapada en sudor, la textura de los fluidos vertidos, de la saliva tragada, del cuerpo sometido y devorado sin delicadeza. Ya no hay cortesía aquí; mis palabras ya pierden el decoro, pues, llegados a estas alturas ya solo aspiro a idealizar tu carne expuesta al uso.

Mi mano diestra sostiene la pluma con la que escribo aquello que mi boca no puede decir. Tus muslos tiemblan cuando el peso de esta prosa te somete, cuando el aire se llena del eco obsceno de tu rendición. Mientras, con la otra mano sostengo la invisible correa que te ata a mí. Y con ello me deleito.

Es sucio, sí. Es indecente, impúdico, desbordado. Pero es real. La pureza está en esta suciedad honesta. En el jadeo animal, en la piel rasgada, en los fluidos que gotean y manchan. En el cuerpo que se ofrece entero, abierto, utilizado. Porque aquí, en lo sucio, en lo que otros temen nombrar, quiero que encuentres tu verdadera santidad: la del placer sin límites.

¿Queda aún algo de virtud en ti? ¿Tu moral ha sido arrancada como un vestido inútil? ¿Queda ya solo el cuerpo, el instinto, la necesidad bruta de ser poseído/a sin compasión por unos meros versos? ¿Tus rodillas se sostienen dolorosamente en el suelo frío? ¿Tu boca, abierta, espera la orden? ¿Tu lengua explora, lame el aire y suplica? ¿Tus ojos, húmedos, miran hacia arriba, buscando aprobación en medio de la entrega deliciosa? ¿Cada vocablo es para ti un castigo o una recompensa? ¿Cada expresión marca tu carne y tu voluntad? ¿Gimes, pero también sonríes con los labios temblorosos? Porque ser expuesto/a y arrastrado/a por esta corriente te libera de todo peso, te sumerge en un abismo donde solo existe el placer crudo, indecente y salvaje. ¿Tus manos acarician aquello que pueden: tu carne excitada; el aire; ¿la nada? ¿La excitación resigue los contornos de tu cuerpo, resbalando por tu piel encendida?

Y es ahí donde estalla lo inmoral: cuando tu alma tiembla de gozo al ser profanada por un texto; este texto sin límites. Cuando el placer es tan desbordante que ya no importa el juicio. Cuando solo queda el cuerpo abierto y la voluntad aniquilada. Es adoración brutal hacia la narrativa. Es perversión sagrada. Es la verdad desnuda de lo que quieres.

Ya no hay espacio para la compasión. Solo existe el sometimiento a esta postergación absoluta por tu parte. La crueldad necesaria para destruir la última resistencia de tu ser. Tu cuerpo tiembla, exhausto, pero sigue abriéndose, porque tú eres el instrumento de la voluntad con la que (te) escribo. Pero esta crueldad no es odio. No, no te confundas: es el gozo elevado al límite, es el gozo de verte convertido/a en una criatura pura: sin mente, sin juicio, solo obediencia a aquello que sientes.

Y tú lo quieres. Y lo deseas. Porque en ese vacío perfecto, encuentras la paz más profunda: la de no ser nada más que deleite y fruición. Y todo, simplemente, por ese sencillo rio de palabras.

ELS MEUS PRINCIPIS I LES MEVES INTENCIONS

Qui em titlli de pervertit ho fa perquè no em coneix de res. Com poden qualificar-me amb aquest terme, a mi, que simplement m’agrada advertir l’aura que adquireixen certs objectes amb l’ús i el pas del temps? La fusta que conserva dolor i llàgrimes; el cuir que ha fet xisclar i cridar; la pell aliena, marcada i tacada d’un plaer obscè. Com poden?

Podria dir que sóc un cartògraf dels meus propis límits: els exploro, no per necessitat identitària, sinó per alguna cosa més difusa, més visceral. Ho sóc per curiositat? Potser. Per pur vici? També. Però tal vegada ho sóc per alguna cosa encara més humana: la necessitat de saber fins on m’arriba el desig quan deixo d’anomenar-lo i quan deixo d’encaixonar-lo en definicions.

Això no és una confessió ni un relat de pràctiques sexuals, sinó una declaració d’identitat: em defineixo com un home travessat per l’anhel, per l’impuls carnal, per una mirada lúcida i sense hipocresia sobre el cos i el plaer. No m’amago darrere d’eufemismes, no justifico ni adorno res: parlo de mi mateix com qui es presenta nu davant dels altres.

He estat —i continuo sent— generador d’actes que es podrien catalogar de mera pornografia. Però no qualsevol pornografia em satisfà i sadolla: només ho aconsegueix aquella que em transmet autenticitat, i ho dic no des de la culpa ni la sordidesa, sinó des de la fam. Fam de carn, que no és només sexe: ha estat (i és) pulsió, ha estat (i és) necessitat de contacte, de presència física que calmi allò que l’ànima no sempre aconsegueix assedegar.

La meva opinió, si la vols amb franquesa, és que aquesta vivència —encara que molts la negarien o la cobririen de vergonya— té valor perquè l’assumeixo amb consciència. L’obscenitat no és el desig, sinó la mentida si intentés negar-lo. Aquest relat conté la veritat del que he viscut, sense cap vel que la cobreixi.

No em jutjo, perquè no em sento culpable del que sóc. Simplement m’escolto, i enmig del meu relat, em reconec. Culpa, mai; responsabilitat, reflexió i crítica, ho intento, però no sóc perfecte. Reflexionar sobre el meu desig i fer-me responsable d’ell també m’apropa a l’empatia amb el desig de l’altre. Culpa, mai! (ho havia de repetir). L’únic que pot atorgar-li a la meva existència el sentit que espero d’ella són els meus propis actes, en tant siguin clarificats pel coratge de resistir a la pulsió i el de no cedir en, precisament, els meus desitjos.

Sempre m’he considerat com algú a qui li agrada portar les regnes al llit. No és una postura, sinó una necessitat interior. Mai no he adoptat un rol per encaixar o impressionar, sinó perquè en l’entrega de l’altra persona, en el seu «deixar-se fer», hi trobo el sentit, l’equilibri i el plaer autèntic —fins i tot abans de saber realment què era jo. Col·locar-me a sobre, o per darrere per marcar un ritme determinat, portar la pauta i l’ordre d’una relació sexual (una relació convencional o «vainilla») ha sorgit de dins meu sempre de manera natural, i apreciar que les meves parelles se sentien còmodes amb la meva manera d’«acompanyar-les» ha refermat la meva manera d’estimar. Per a mi, un acte sexual és potser la mostra de comunicació més sincera, plena de matisos i sentiments que vull sentir jo mateix, però em resulta primordial que els senti l’altra part. Subjacentment a tot això, el plaer de l’altra persona és el meu plaer.

Per a mi, el procés de prendre consciència de la meva inclinació va ser, més que un procés, un instant. Hi va haver un detonant clar, una experiència, una confessió rebuda, que es va anar consolidant amb el temps, a mesura que començava a reconèixer que dominar no és agredir, sinó guiar; no és abusar, sinó conduir l’ànima i el cos aliens amb una barreja de duresa, però mai mancat de respecte ni de tendresa. La meva primera revelació va néixer arran d’una dona. Una dona atractiva (encara que, per a mi, l’atractiu va més enllà d’allò físic; a vegades són detalls ínfims en què qualsevol altre home no es fixaria mai).

Amb ella vaig començar a descobrir el que fins aleshores havia estat per a mi el sòrdid món de la dominància i la submissió. Les primeres vegades va ser un sotmetiment per part meva molt subtil i lleu, però el vaig gaudir enormement. Això va donar pas al diàleg; un diàleg profund i sincer, que va culminar en una revelació. Jo tancava el meu jo dins d’una closca; i ella tancava dins seu una dona que també volia ser dominada i sotmesa, però necessitava algú que l’acompanyés en aquell trànsit. I allà es va destapar tot, amb una coreografia ètica i estètica, en què no es tractava únicament d’imposar o posseir, sinó de crear una dansa on el control fos ritual i la subordinació una cosa gairebé litúrgica, joiosa, fins al punt de ser redemptora per a tots dos.

Va costar al principi. Van sorgir molts dubtes dins meu. Com podia ser que a la persona que més estimava pogués propinar-li un tracte tan ultratjant i agressiu? No hi havia humiliació, però sí violència. Com era possible? No va ser una epifania sobtada. No hi va haver llamps ni revelacions místiques. Va ser més aviat una certesa que es filtrava lentament, com una humitat persistent que acaba desfent els murs interns. La primera vegada que em va mirar de veritat des de baix, de genolls, sense esbossar una paraula, vaig comprendre que no desitjava res més al món. No va ser excitació animal —encara que n’hi va haver—, sinó alguna cosa més profunda: un silenci que em va habitar sencer, com si el meu cos recordés alguna cosa que la meva ment encara no sabia com anomenar.

Jo no la vaig obligar. Ella es va oferir. No amb pronunciaments, sinó amb gestos, amb la seva espera quieta, amb aquella manera d’aguardar les meves ordres com si cadascuna d’elles fos un gest de salvació. Veure aquell somriure nerviós, sentir la seva respiració accelerada amb el simple frec d’unes cordes sobre la pell, els gemecs en percebre l’aspresa d’aquelles fibres i els nusos estrènyer la seva carn, el degoteig luxuriós del seu sexe cada vegada que l’assotava i la flagel·lava, i el ritual d’orgasmes que la devastaven amb el meu tracte: com podia jo negar-li això? I aquí és on es feia més patent aquell —el seu plaer és el meu plaer—. Potser aquí vaig deixar de fingir.

I en mi va néixer alguna cosa: una veu, una crida temperada pel ferro del control, per l’impuls irrefrenable, no de destruir, sinó de modelar. No desitjava humiliar-la (ni mai ho he pretès), sinó despullar-la de tot artifici, deixant-la nua més enllà de la pell. Fer-la meva, no per la força, sinó per la seva voluntat d’entregar-se sense reserves.

Aquell dia vaig saber que no podia tornar enrere. Que ja no buscava igual, que no tocava igual, ni parlava igual. Que el meu plaer no es sustentava sobre la bastida del desenfrenament, sinó en el ritme: en marcar el compàs de la seva respiració, en veure com el seu món girava al voltant de la meva voluntat; no per imposició, sinó per naturalesa. No va ser un joc, va ser un retorn al que realment sóc, al que sempre havia estat, sense saber-ho, malgrat intuir-ho.

I parlant del que sóc, aquí em tens. Despullant-me davant teu. Un dominant dominat pels desitjos d’una dona, que sent el que sent; desitjos dels quals em sento afortunat espectador. No gaudeixo amb el seu dolor ni deshumanitzant-la —no sóc un sàdic—; gaudeixo amb el goig i el plaer que li proporciona el dolor que li provoco. Gaudeixo amb el sotmetiment. Gaudeixo fustigant-la i propinant un tracte abrupte al seu cos —que és carícia per a la seva ànima—, però no denigrant-la ni trepitjant la seva persona. Gaudeixo fent-la sentir la dona que és, però no cosificant-la ni deshumanitzant-la. I un cop arribat a aquest punt de revelació del meu ésser, mai no he sotmès ningú més que a ella, sabent què comporta, sota el meu criteri, dominar algú.

Durant anys he estat el que calia ser. Educat, pulcre en els gestos, contingut amb alguns dels meus impulsos (no amb tots, com és ben evident en el meu relat). Vaig aprendre a estimar amb «aspra» suavitat, a tocar amb «rugós» pudor, a mirar sense envair. Vaig ser un amant «correcte». Un home que complaïa sense exigir. Un cos que donava, tot i marcar territori. Potser jo no acabava d’encaixar en mi mateix? Potser fins ara he estat jugant a ser home sense ser-ho del tot? Crec que no, però tampoc tinc una resposta clara.

Potser vaig deixar de somiar amb una altra fam, una fam més fosca? Potser no desitjava només les carícies d’aquesta dona, sinó simplement la seva obediència? Potser no buscava que em toqués, sinó que es rendís? Potser aquella pèrdua d’equilibri era un somni mai confessat? Somnis d’un cos ofert, d’una boca oberta, no per parlar, sinó per obeir? Potser somiava que algú m’anomenava «Senyor», no per jerarquia social, sinó per necessitat íntima? Però el desig no es pot destruir; a vegades es reprimeix i s’emmascara, mantenint-lo somort. Fins que un dia algú —algú sense por, una veu que va demanar ser guiada— em va allargar un mirall, i em va mostrar alguna cosa desconeguda i, alhora, desconcertant. I llavors vaig despertar d’aquella somnolència i vaig deixar de somiar.

El meu primer contacte amb el BDSM va ser aquest, i a partir d’aquí, de manera totalment autodidacta, sense tenir més referència en la seva posada en escena que allò que llegia. Recordo que el BDSM em semblava una cosa envoltada de misteri i plena de regles incomprensibles: una habitació tancada amb clau, que només podia visualitzar a través del forat del pany. La pràctica d’aquest vessant sexual sempre ha estat lligada a la meva sensibilitat i des d’ella he intentat comprendre el meu desig; des d’aquí he tractat de construir cos i sentit. He fet coses de les quals m’enorgulleixo, com també he comès errors com a practicant inexpert, però per divina sort, res del que m’hagi de penedir ni que m’hagi fet sentir poc virtuós.

M’interessa el BDSM més enllà de l’experiència i l’anècdota personal. Penso que la dissidència sexual ben entesa és políticament ètica i comunitària. Per a mi, el desig és voracitat i discurs; possibilitat de diàleg; gest transgressor i crític. Ara bé, tornant molt al principi d’aquest text, just a aquell punt on referenciava que no qualsevol pornografia em satisfà i sadolla, sinó aquella que em transmet autenticitat, en termes reals, amb el BDSM em passa el mateix. No qualsevol BDSM em sedueix. No consenteixo que ningú pugui afirmar que hi hagi una preceptiva, un mode correcte de practicar-lo perquè així ho digui una teoria o un mode específic de la cultura que dictamini què i com es duu a terme. Aquell BDSM encorsetat i protocolari fins a la sacietat, viscut de manera explícita, consensuada i temporal, que pot exposar la seva artificialitat. Aquell suposat contracte entre esclava i Amo (nosaltres no el tenim), la paraula de seguretat (pot semblar una distòpia, però nosaltres tampoc la tenim), la negociació prèvia (els límits sí els tenim marcats, i el consentiment és llei, però el sentit comú juga un paper important) ...; tot això posaria en evidència que el poder no és inherent, sinó construït i, per tant, desmuntable.

En aquest sentit, el veritable acte transgressor no és “fer el contrari” d’aquell sexe estandarditzat (és a dir, ser cruel quan normalment ets amable), sinó revelar que tant la dominada com el dominant són posicions simbòlicament fràgils, que només existeixen perquè els subjectes accepten jugar-hi. I en el moment que es pot dir “Vermell” tot s’atura, es trenca la il·lusió de poder absolut, fins i tot dins l’escena mateixa.

Malgrat aquest pensament, per altra banda sí considero que el BDSM, paradoxalment, pot ser més honest amb la naturalesa del poder que moltes relacions “convencionals” que mantenen la dominació sota l’aparença i el paradigma de la igualtat, però rere la seva cortina s’hi amaga una altra realitat molt més fosca. El que sí que hi ha són alguns comportaments esperats. Nosaltres hem esdevingut en practicants i hem socialitzat la nostra pròpia experiència. No hi ha manual entre nosaltres. Hi ha conceptes, fonaments, i, sobretot, aquell sentit comú que abans esgrimia. Però mai aquell deure inexcusable del “he de ser” perquè així ho mana un protocol. Dit d’altra manera: no som practicants de BDSM; explorem els nostres desitjos amb la intensitat que havíem guardat gelosament dins nostre durant tot aquest temps.

Em plau el fet d’observar-la a ella i sotmetre-la perquè mostri la seva submissió primigènia a un poder —aquell que exerceixo— i que la subordina. Però no amb ànim de menyscabar-la a un manual de pràctica; no és degradar-la el que pretenc: és interpelar-la com el procés que transforma mers individus en subjectes. Aquesta misteriosa pràctica disciplinadora que dur a terme sobre el seu cos a través d’una força que ho omple tot, a través d’una ona sensitiva que la travessi, traçant un mapa de magnituds, nivells i llindars a partir de les variacions de la seva amplitud, perquè aquesta dona tregui a relluir el seu veritable jo; aquell que és igual al meu jo, perquè aquest sexe es dóna entre iguals; sense “peròs”, sense lletra petita ni condicionants. Desacralitzo la tirania distorsionada en les relacions verticals, perquè no tinc por de que trontolli la meva definició de dominant. Perquè sí, seré tot això, però sense la cessió de poder no sóc res ni ningú.

Aquesta és la meva modesta declaració de principis. Aquestes són les meves intencions. I, al contrari del que deia Groucho Marx, —si no t’agraden —, ho sento per tu, però jo no tinc ni uns altres principis ni unes altres intencions.

Presències


Aquí tens —sense escenari i sense les floritures d’un narrador que es mira el melic—, les meves paraules. Directe a l’os, al nervi exposat, a l’instant que es brandà com un fuet abans de colpejar el seu objectiu. Obscè fins a la medul·la: bellesa en el sotmetiment, eternitat en el tremolor, podridura perfumada en cada porus que s’obre al nerviosisme propi de l’excitació davant d’alguna cosa extraordinària i davant del desig, de manera totalment indistingible.

No és el posat que et puguis imaginar; és un estat. El fred sota els palmells i els genolls ja no és per la fusta ni per la rajola del terra: és el món sencer reduït a la seva duresa contra el teu cos calent. El cos tremolós, no per la postura, sinó perquè aquest ja sap allò que la ment encara fingeix ignorar. El coll pot cedir, pesat, com si el clatell portés una anella invisible que estira cap avall, però no: el teu coll no la porta. És pur instint.

És curiós el que pot produir una presència. De vegades no la veus. Tampoc no necessites veure-la. Apareix en el simple canvi de temperatura de l’ambient, en el lleu desplaçament que fa que un floc de cabell es mogui sense que hi hagi corrent. És com un pes que encara no toca, però que ja es fa notar.

Sents primer el frec fantasmagòric. Encara no és pell contra pell. És l’aire que es mou quan ell —o el que sigui aquella entitat sense nom— s’acosta un pas més. Notes el pèl que s’eriça, un calfred que et recorre, concentrant-se just on el cos s’obre al buit. I el sexe que degota aquella traïció líquida que rellisca per l’interior de les cuixes deixant un rastre que s’evapora gairebé a l’instant.

Vols estrènyer, tancar-te, protegir-te; al mateix temps vols obrir-te del tot, oferir-te com qui ofereix la gola al ganivet.

El silenci s’omple de sons mínims i luxuriosos. Saps que allò que sigui que hagi d’entrar dins teu és aquí, a centímetres. Ho sents sense tocar-ho: la calor irradia cap a tu com un ferro roent que encara no crema.

No entra. Encara no. Aquella proximitat relliscosa es recolza exactament al centre de la ment, sense força, sense pressa, només existint allà. El pes es va tornant insuportable. Tot el cos es tensa: espatlles, braços, abdomen, cuixes. Els dits dels peus s’arronsen contra el terra. Tota l’atenció de l’univers es concentra en aquell punt on la pressió creix mil·límetre a mil·límetre.

No hi ha paraules. No en fan falta. Només el soroll del batec del teu cor accelerat que el sents a les orelles, i potser el panteix incontenible que se t’escapa sense voler.

La presència; aquella presència; empeny una mica més. Resisteixes un segon etern —aquest segon en què encara podries dir —no —, en què encara ets mestressa d’alguna cosa— i després cedeixes. I segueix empenyent, no de cop. Ho fa lent, dolorosament lent. El cos i l’ànima s’obren, s’esquincen en minúscules fibres que cremen i alhora es rendeixen. Sigui el que sigui, entra, implacable, omplint-ho tot amb una pressió que puja fins a la boca de l’estómac.

Fa mal. Fa mal de la manera més pura i més bruta: un dolor que és plaer disfressat, un plaer que és humiliació vestida d’èxtasi. Cada centímetre que avança t’obliga a arquejar més l’esquena, a abaixar més el cap, a oferir-te més. Totes les fronteres que havies establert es dilaten fins a fracturar-se, i allò que t’envaeix ho abraces com si ho estimessis i ho odiessis alhora. I quan arriba al fons —quan ja no hi ha més a donar— s’atura. Només s’atura. Roman allà, palpitant dins teu, bategant al ritme del teu propi cor traïdor.

I aleshores comença el moviment.

Lent al principi. Gairebé tendre, com si la dolçor pogués ser cruel. Es balanceja com una nena innocent en un gronxador. Surt una mica, torna a entrar, més profund cada vegada. Cada envestida d’aquella presència fa que el foc s’escampi. I aquell vaivé provoca un soroll líquid vergonyós, com si fos un fal·lus dur i erecte follant-te sense pietat, com uns testicles colpejant el teu entrecuix o contra el buit, en una simfonia humida i rítmica que omple l’habitació com si fos un metrònom obscè.

Una presència que s’apodera de tu amb força; a la qual li demanes més, encara que faci mal; al voltant de la qual et contreus com si volguessis retenir-la per sempre.

Podries córrer-te sense mans, sense frec, només per aquesta pressió brutal que t’omple, que et desborda, mentre el cos es convulsiona al voltant del que sigui que roman clavat dins teu.

I, tot i així, no para. Continua. Més fort. Més profund. Fins que sents una calor nova, alguna cosa que t’omple encara més, que es desborda, que degota pels teus marges. Quedes allà, en aquella postura, gemegosa, tremolant, oberta, usada, plena però buida alhora. La presència continua amb tu. Sigui el que sigui allò, no ha ejaculat dins teu, però un fil calent rellisca cap enfora, lent, luxuriós, i cau a terra com l’última llàgrima d’un poema que ningú no va voler acabar.

I en aquell silenci que queda després, només sents la teva pròpia respiració entretallada i un eco que xiuxiueja a la teva orella:

—Hipòcrita lectora, la meva igual, la meva estimada. Has estat penetrada per allò que més temies i més desitjaves. Ara ja saps què és ser flor i ser trepitjada al mateix temps.

I el món es redueix a aquell únic batec suspès entre la teva ànima i la punta d’allò que t’hagi profanat per dins, i que ja no retrocedeix.

La presència no es retira. Es queda dins teu, clavada fins al fons, bategant dins teu com un cor aliè que t’usurpa la vida. Pressiona contra les teves entranyes i notes com crema, com si hagués encès una espelma negra a les teves vísceres. No hi ha sortida. No hi ha pietat. Només la lenta i cruel consciència que estàs plena fins al límit de l’impossible.

Et contreus en espasmes inútils, intentant expulsar allò que ja és part del teu propi cos. Cada contracció teva només fa que allò s’enfonsi més, com si la teva pròpia por ho xuclés cap endins. El dolor s’ha transformat: ja no és foc, és una pressió que puja per cadascuna de les teves vèrtebres i t’obliga a abaixar encara més el cap fins que el front toca el terra que et sosté. El clatell exposat. L’esquena arquejada com un arc perfecte. Quina metàfora més bonica!

I un altre cop aquell fil calent. Comença a relliscar de nou. No és teu. És el degoteig d’aquella presència —aquell líquid espès, gairebé bullent— que s’escola entre la teva carn tensa i les teves costures ja descosides. Ho sents tot: cada mil·límetre que s’escapa, cada contracció que l’empeny una mica més cap enfora mentre ella, aquella maleïda presència, continua dins, impedint que es tanqui la ferida.

I aleshores… el moviment —un altre cop aquell vaivé— torna novament. No és com una envestida abrupta; és un balanceig lent, deliberat, gairebé mandrós. Surt —just perquè sentis el buit sobtat, perquè visquis el pànic— i torna a entrar amb una lentitud que fa més mal que qualsevol violència. Sents com es frega amb tu, com rasca contra el punt exacte on el plaer ja es converteix en una maledicció insuportable.

L’aire que respires s’omple d’aquella bellesa que es pot olorar: el perfum de la carn exposada, de la suor que es torna amarga, del gessamí marcit que ja no és gessamí sinó l’olor de la teva pròpia rendició. Els palmells de les mans es recolzen amb força al terra; els dits es crispen, esgarrapant la fusta com si volguessin clavar-se en la realitat per no surar del tot en aquest abisme.

La presència s’accelera lleument. La notes com una mà —gran, pesada, sense rostre— que t’agafa del clatell. No estreny. Només reposa allà, recordant-te que podries intentar aixecar el cap però que no ho faràs. Els seus dits s’enreden als teus cabells, estiren una mica cap enrere, obligant-te a arquejar més l’esquena, a oferir-te més. El ritme es torna hipnòtic: dins, fora, dins, fora; cada envestida una mica més profunda, una mica més abrupta, fins que sents que toca alguna cosa que mai no havia estat tocada, un lloc on el goig i el pànic es fonen en un sol espasme.

I aleshores arriba alguna cosa semblant a un orgasme. Però, és el teu, o el seu?

Ho sents primer com un remolí immens a les teves entranyes. Es magnifica fins gairebé trencar-te. T’omple més del que ja estaves plena. Aquella sensació s’acumula, pressiona buscant una sortida i no la troba perquè la presència continua clavada en tu, fins al fons. Voldries que sortís del teu interior a borbollons, regalimant per les teves cuixes, pels teus genolls, formant potser un bassal a terra. Amb aquella olor de salnitre, de decadència; el perfum exacte de la corrupció quan fa olor de victòria.

Tot el teu cos trontolla. Els genolls cedeixen. Quedes sostinguda només per aquella estranya presència que et manté clavada al lloc, com un insecte travessat per una agulla.

I quan finalment es retira i s’esmuny —lentament, cruelment lent—, el buit esdevé pitjor que la invasió.

Toques el teu sexe, les teves cuixes, el terra. Busques les restes d’aquell riu calent i blanc que creies sentir relliscar per la teva pell, marcant-te com a propietat d’alguna cosa o d’algú, per assegurar-te que allò que suposes haver viscut ha estat real, o no. Sents l’aire fred bufar-te on abans hi havia foc. Sents aquella vergonya imperfecta, aquella bellesa imperfecta: creies haver estat usada, abandonada en aquella postura en què just ara mateix et trobes.

I la presència… continua aquí, amb tu. Ara mateix sostinguda entre les teves mans. Respirant. Esperant. Perquè això no ha acabat. Això tot just acaba de començar.

Un pas més, lectora hipòcrita? T’atreveixes a girar una pàgina, i una altra, i una altra més d’aquest llibre, i que les seves lletres s’apoderin de tu com aquella presència anhelada que tots, en algun moment, hem desitjat mentre mosseguem el coixí del nostre llit? O prefereixes quedar-te exactament aquí, oberta, expectant, molla, tremolant, sabent que, encara que tanquis ara el llibre i el deixis oblidat en un prestatge, tard o d’hora aquella presència tornarà?

Enviar missatge per correu electrònic

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars